Miracles de Els Amics De Les Arts

Jo que era feliç vivint installat
en l'eterna improvització de low cost
divendres de cine, va fotem algo i menús degustació.

Ja em vaig ensumar que tot aquell silenci
era el preludi d'una gran declaració
vas parar la tele, et vas girar, vas somriure i vas dir
"Joan, a això nostre li manquen emocions".

I quan ets dona hi ha un moment
que de dins sents una crida
i no saps per què però tens un gran desig
tan gran com la vida, i prens una decisió.
I a tu potser et va semblar
que marcava un pas de funky
però era un moviment d'espatlla,
gentilesa d'un calfred farcit de pànic.
Ho reconec, vaig tenir por.

Carinyo no soc en Terry Maison
però fa dies que he detectat
un immens desig de ser mare
i creu-me que no estic preparat,
he dit que no estic preparat.

Nou mesos després va arribar la Maria
i ves per on de sobte sen's feia molt curt el dia
i molt llarga la nit.
I ens vam autoimposar fer esport
i minimitzar dèries que tu i jo,
carinyo meu, no hem estat mai uns fora de sèrie
ni de cos ni d'esperit.

Carinyo no em demanis miracles
no soc com el Bitter Cass
en tenim un i ja en vols un altre
i a mi em cal anar a pas a pas.
He dit que em cal anar pas a pas
a paaaas.

I fins aquí, au revoir senyors.
Ara passem a una altra lliga
de bolquers, escoles, Dalsy, de patir fora de mida.
D'elevins cada dissabte, de fer ok des de la grada
i de renunciar al que som per madurar a marxes forçades.

Però sempre queda un Peter Pan
foten la guitza a dintre nostre
atrinxerat en aquells temps
sense preocupacions ni sostre.

Però no patiu que no esteu sols
però no patiu que per a mirar d'alleugerir-ho, no patiu...
(x3)
Podrem fer de tant en tant un Guitar Hero...